El juliol passat, el foc va cremar més de 3.300 hectàrees al Baix Ebre. Va començar a Paüls, al barranc de l’Infern —un nom que aquella nit va sonar com una advertència—, i no es va aturar fins que va saltar l’Ebre, va arribar a Tivenys i va deixar una estela de cendra que s’estenia per Xerta, Alfara de Carles, Aldover i les afores de Tortosa. Un tècnic de l’EPAF mort mentre treballava per apagar el foc. Divuit mil persones confinades. Carreteres tallades. I al cel, una columna de fum visible des de quilòmetres, com una cicatriu sobre el paisatge que estimem.
No parlo d’una catàstrofe natural en el sentit clàssic del terme. Parlo d’un símptoma.
Els experts ho expliquen amb una classificació que hauria d’interpel·lar-nos a tots: els incendis de sisena generació. Focs que creen el seu propi clima, que salten tallafocs i valls com si no existissin, que van tan ràpid i amb tanta energia que fan inútil l’extinció tradicional. No els podem combatre com combatíem els de fa trenta anys. El canvi climàtic ha canviat les regles, i nosaltres hem d’adaptar-nos o pagar un preu molt més alt.
Les Terres de l’Ebre ho saben millor que ningú. Hem patit l’abandonament agrícola, la pèrdua de la pagesia que durant segles va gestionar el bosc i va mantenir el territori viu. Hem vist com creixia la massa forestal sense control, acumulant combustible any rere any. I hem viscut les conseqüències.
Per tot això, celebro que el Govern de la Generalitat hagi aprovat impulsar la nova Estratègia de gestió forestal sostenible de Catalunya. I ho dic des de la responsabilitat que ens correspon com a polítics del territori: no gestionem directament les emergències ni el medi forestal, però sí que som responsables de vetllar perquè les polítiques públiques estiguin a l’alçada dels reptes que afronta la nostra terra.
Aquesta nova estratègia ho és, d’ambiciosa. Amb 36,8 milions d’euros addicionals d’inversió, planteja una actuació estructural sobre el 65% del territori català. No és una mesura de xoc, és una aposta de país. I té tres eixos que vull destacar perquè afecten directament les comarques de l’Ebre.
El primer és el model de prevenció en tres nivells: protecció dels nuclis habitats, gestió dels massissos forestals i, especialment, la definició de catorze eixos de confinament d’incendis per limitar la propagació dels grans focs. Sabers com els que el territori ha après a base de patir. El segon és la professionalització del sector forestal: formació, mecanització, relleu generacional. Perquè el bosc necessita mans que el treballin, i les mans necessiten un ofici digne. El tercer és la governança: coordinació real entre departaments, ens locals i actors del territori. Precisament allò que sovint ha fallat quan més es necessitava.
Seria ingenu prometre que no tornarem a viure episodis com el de Paüls. Els incendis de sisena generació no desapareixeran, i és probable que alguns dels que vindran siguin tan greus o més. Però hi ha una diferència fonamental entre patir-los sense eines i afrontar-los amb una estratègia sòlida. El que estem construint —amb anys d’aprenentatge acumulat, amb inversió en material, però també en persones i en formació— és el camí per reduir el dany, per protegir millor les vides i el territori. No actuar, en canvi, no és una opció neutral: és garantir que la tragèdia continuï creixent.
Catalunya té una tradició reconeguda internacionalment en la lluita contra els incendis forestals. Els nostres Bombers, els Agents Rurals, les ADF, els tècnics de l’EPAF que arrisquen la vida —i de vegades la perden— mereixen una estratègia a l’alçada del repte. Amb aquesta nova política forestal, tenim l’oportunitat de fer que el lideratge que Catalunya exerceix en prevenció d’incendis sigui, ara sí, un lideratge de futur.
El foc de Paüls no pot quedar en una estadística. Ha de ser el punt d’inflexió que ens va obligar a canviar. Aquesta estratègia és la resposta que el territori mereixia des de fa temps.
